La grandesa d’Ash Vs. Evil Dead és la plena consciència de la xorrada que vol ser, no hi ha cap mena de dubte. Malgrat tot, transformar l’univers creat per Sam Raimi a la trilogia del Necronomicon en una mena de sitcom gore al servei de la moda del format televisiu, crec que no és aprofitar massa bé l’essència del producte. I també crec que no és ben bé el que els fans genuïns de la saga volien. Encara és aviat per començar a queixar-se en veu alta, però sí que trobo interessant apuntar certs desajustaments narratius que la sèrie està cometent massa repetidament. O almenys aquesta és la sensació que queda un cop vistos els 6 primers episodis de les esperadíssimes noves desventures del matadimonis Ash Williams.
El principal problema és el metratge, que al meu entendre no funciona, no serveix per a aquest tipus de producte, i que per tant ajuda a vulgaritzar el resultat final, i fins i tot a trivialitzar-lo. L’estil de la saga cinematogràfica era una perfecta combinació entre terror, humor i gore, però els 25 minuts que dura cada episodi no donen temps a que la fórmula qualli, a què els ingredients es barregin i interactuïn perfectament, i en conseqüència, el pastisset que ens hem de menjar a cada episodi acaba mancat de gust, volum i consistència. I és una llàstima perquè les diverses propostes argumentals i subtrames que la història principal suggeria a l’inici de la sèrie semblaven prou interessants, però no hi ha temps material per a resoldre-les o fer-les avançar en massa res, només per apuntar alguns detalls, perquè ben aviat comença l’hilarant (per hiperbòlic, això sí) festival de sang i fetge, i tot acaba quedant penjat. En conseqüència, l’acció s'estira i els personatges acaben semblant massa radicals, massa plans, massa maniqueistes, excessivament imbècils. Com a qualsevol sitcom, no ens enganyem.
Esperem que la sèrie redreci aviat el vol, si no amb el metratge almenys amb una més justa cocció dels seus ingredients principals, com fan les excel·lents Modern Family o Californication, que sense ser estrictament unes sitcom, juguen amb el format per oferir-nos la justa mesura del que pretenen sense caure en el pou de les seves pròpies vanitats. I si no que posin riures enllaunats.
