Fa uns mesos s’estenia per les xarxes socials la notícia que Ben Affleck seria el nou Batman en la nova saga cinematogràfica de l’univers DC Còmics iniciada per Zack Snyder amb l’avorridíssima i carregadíssima Man of Steel. Les bromes van ser constants vers l’actor, que en el passat va ser un fallit home sense por, fins que va aparèixer la seva primera imatge amb el nou vestit de l’home rat-penat, una meravella a mig camí dels dissenys originals de Jim Lee i Greg Capullo. Aquell cos hipermusculat de dimensions XXL encabit en una talla S a punt d’esclatar van fer sospirar a molts. No us enganyaré: a mi també. Feia massa que m’havia acostumat al Batman fibrat però nyicris i titafluixa que Nolan va idear pel cos de Christian Bale. I es que Ben Affleck ha demostrat aptituds físiques i interpretatives més que suficients per reencarnar amb èxit l’alter ego del gran benefactor de Gotham City, el multimilionari i filantrop Bruce Wayne. I fins i tot per posar sobre la taula una pregunta que molts mai s’haurien plantejat: és Affleck el millor Batman que ha vist el cinema? El sol fet que avui es plantegi aquesta pregunta és ja un èxit absolut per l’actor. El cas és que Affleck és un excel·lent cineasta i no tan mal actor com molts s’han entestat en fer-nos creure darrerament, però no hi ha res a fer quan una moda o un ‘hype’ pretén dirigir-nos i obligar-nos a pensar i dir el que toca. Les xarxes anul·len l’esperit crític individual i obliguen a posicionar-se al bàndol col·lectiu dels que diuen posseir la veritat. I si no ets un ‘hater’ ressentit sense arguments. La història de la meva vida... A veure si resultarà que els ‘hater’ són els únics que s’atreveixen a qüestionar les coses! Amb Star Wars VII ho hem vist recentment; amb Game of Thrones cada nova temporada: the smoke is coming.
El film, perquè no hi hagi dubtes, és una castanya de dues hores i mitja que només el fan suportable el carisma i savoir faire de Ben Affleck en el seu doble paper, i algunes escenes visualment magnífiques marca Zack Snyder. Al Cèsar el que és del Cèsar, que diuen. Menció especial mereixen, també, els dissenys de la batcova, el batmòbil i el batwing, bastant ben trobats tots ells, i el tractament de les tècniques de lluita de Batman, que semblen directament extretes de l’exitosa saga de videojocs Arkham. Una autèntica meravella de la lluita cos a cos, i més si fem l’esforç de recordar els encontres entre el Dark Knight i Bane... Però la història, el guió, no s’aguanta per enlloc, i això que el plantejament inicial, amb aquella Torre Wayne destruïda al centre de Metropolis com a conseqüència de la lluita entre Superman i el general Zod al final del film anterior, i que ens recorda novament el drama i l’horror de l’11-S, per desgràcia encara molt propers, no està gens malament. Però tot s’esvaeix ràpidament donant pas a una successió de seqüències reeixides o ridícules força inconnexes entre elles, la majoria poc meditades, que provoquen una sensació generalitzada d’estupidesa i dispersió. La persecució del batmòbil, el rescat de mama Kent a mans de Batman (i ajudat per un Alfred en cos de Jeremy Irons que apunta cinisme i maneres), o la lluita final entre Batman i Superman, totes escenes excel·lents, es contraposen a les aparicions testimonials de Wonder Woman i altres ‘metahumans’, als somnis de Wayne, al moment “Martha” o a la inesperada aparició final de Doomsday, fets tan mal mesclats que ens podria arribar a semblar, fins i tot, que el film l’hagués signat el Michael Bay més barroc.
I parlant d’estupidesa, què li ha passat a Superman? Era realment així de gilipolles als còmics originals? No s’entera absolutament de res en tot el metratge: no veu venir l’atemptat del psicòtic Lex Luthor (divertit i prometedor Jesse Eisenberg, tot i que sincerament podrien haver trobat alguna cosa molt millor), es deixa segrestar a la 'parenta' (Amy Adams és sens dubte la pitjor Lois Lane que he vist en la meva vida) i a la mare, i a sobre Batman l’atonyina a base de bé mentre enuncia una frase lapidària que bé podria haver dit qualsevol enyorat action hero dels vuitanta: “Es hora de que aprendas qué es ser un hombre”. La dupla Wayne/Batman aconsegueix, a més, una cosa impensable inicialment: relegar a Kent/Superman a un segon pla. Cavill no brilla tant en aquest segon film com semblava fer-ho en el primer. El resultat final? Una pel·lícula entretinguda però llarga, irregular i molt desequilibrada en la qual Batman s’erigeix com a protagonista principal i Superman acaba fent nosa. Una cosa realment sorprenent que apunta al guió com a culpable de tots els mals. I a Nolan, clar. Nolan serà sempre culpable. De tot.
